AMANITA
BECKERI
HUIJSMAN
A
CATALUNYA
N. MACAU 1 i M.À. PÉREZ-DE-GREGORIO 2 1.- El Pujol 4, Palau-Saverdera, E-17495 (Girona). [email protected]
2.- Pau Casals 6, 1r 1a, Girona, E-17001. [email protected]
ABSTRACT. Amanita beckeriHuijsmaninCatalonia. In this paper we describe this interesting specie of the genus Amanita, collected in Catalonia., under hazels.
Key words: Amanita beckeri, Amanita brunneoconnulus, Catalonia
RESUM. AmanitabeckeriHuijsmanaCatalunya. En aquest treball es descriu aquesta interessant espècie del gènere Amanita, trobada a Catalunya, sota avellaners.
Paraules clau: Amanitabeckeri, Amanitabrunneoconulus, Catalunya.
RESUMEN. AmanitabeckeriHuijsmanenCataluña. En este trabajo se describe esta interesante especie del género Amanita, hallada en Cataluña, bajo avellanos.
Palabras clave: Amanita beckeri, Amanita brunneoconulus, Cataluña.
INTRODUCCIÓ
El gènere Amanita Pers., per diverses raons, però sobretot per motius etnobotànics, és un dels que
més ha cridat l’atenció dels micòlegs des dels inicis de la micologia. Dins aquest gènere, les espècies incloses a la secció Amanitopsis Roze, o sia, les amanites sense anell, han estat
considerades sempre espècies molt mal conegudes i difícils d’estudiar i identificar. Malgrat això, són bolets molt comuns, termòfils i ben presents a les comarques de Girona, el nostre àmbit habitual d’estudi. En aquest context, presentem en aquest article una espècie molt interessant i poc coneguda: Amanita beckeri Huijsman, a la vegada que plantegem la possibilitat de que A. brunneoconulus Bas et Gröger en sigui un sinònim.
MATERIALS I MÈTODE
Les fotografies s’han fet a l’hàbitat original amb dues càmeres (Olympus E-330 i Nikon D300) i les observacions microscòpiques amb un microscopi Carton CKT. Les imatges de microscòpia han estat fetes amb una càmera Olympus E-330. L’estudi s’ha realitzat partint de material fresc, o bé de material d' herbari, rehidratat amb potassa (KOH al 3 %). Les observacions microscòpiques han estat fetes tenyint els teixits amb Vermell Congo SDS. Les mesures esporals s’han fet sobre un total de 30 espores, a fi que els valors siguin el més representatius possible. En aquest grup de bolets, la morfologia esporal, determinada per la relació entre la llargada i l’amplada de l’espora (Qm), és especialment rellevant. Per a la descripció de les espores hem seguit a BAS (1969: 321), que va proposar una escala per a la seva caracterització. Cal dir que, per a l’estudi de les Amanitopsis
DESCRIPCIÓ
Amanitabeckeri Huijsman, Bull. trimest. Soc. mycol. Fr. 77: 349-350 (1962) [1961] Píleu de fins a 70 mm de diàmetre, de convex a aplanat, normalment umbonat, amb el marge estriat, amb tendència a esquinçar-se, tot deixant veure el color gairebé blanc de la carn. Cutícula de color bru, bru canyella, més fosca al centre. La seva superfície presenta restes del vel en forma de berrugues planes, de color bru tabac, més clares inicialment i gradualment més fosques en envellir. Estípit de fins a 120 × 10 m (àpex) × 20 m (base), amb la base amb aspecte d’aparença subbulbosa. La superfície està ornamentada amb faixes del mateix color sobre un fons més clar, i té un color gradualment més fosc vers la base; àpex pruïnós en els exemplars joves. La volva és rudimentària, no membranosa, poc visible en alguns exemplars, de color blanc o beix, i es taca de bru fosc. Làmines lliures, denses, amb lamèl·lules, primer de color blanquinós i de color grisenc en madurar.
Espores llises, subgloboses, de 11-14 (16) × 10-13 µm. Q = 1,11 (30 espores). Basidis tetraspòrics, de fins a 62 × 20 µm, amb esterigmes de fins a 6 µm, amb un coll llarg i estret. Vel format per esferòcits de 25-75 µm, amb hifes filamentoses de 2-8 µm, amb alguns engruiximents puntuals.
MATERIAL ESTUDIAT. GIRONA. Coll de la Boixeda, Molló (Ripollès), UTM 31T4534686, 1100 m, 4 exemplars en un bosc mixt de planifolis, en terreny calcari, amb til·lers (Tiliacordata), avellaners (Corylusavellana), faigs (Fagus sylvatica), i boix (Buxussempervirens), 17-07-2010, leg. S. Baone, J. Carbó, J. Galí, N. Macau, J. Olivets, M.À.
Pérez-De-Gregorio & C. Roqué, det. N. Macau, herbari: NMR-20100717.2; Ibid., 2 exemplars en un bosc mixt de planifolis, amb til·lers (Tiliacordata), avellaners (Corylusavellana), faigs (Fagussylvatica), i boix (Buxussempervirens),
24-07-2010, leg. S. Baone, N. Macau, C. Miñarro, J. Olivets & M.À. Pérez-De-Gregorio, det. N. Macau & M.À. Pérez-De-Gregorio.- La Ral, Camprodón (el Ripollès), UTM 31T448302, 900 m, 1 exemplar sota avellaners (Corylusavellana),
en terreny calcari, 24-7-2010, leg. S. Baone, N. Macau, C. Miñarro, J. Olivets & M.À. Pérez-De-Gregorio, det.
N. Macau & M.À. Pérez-De-Gregorio.
OBSERVACIONS. Les nostres recol·leccions, molt típiques, coincideixen a la perfecció amb la
iconografia presentada per TRAVERSO (1998: 69), i per GALLI (2001: 104, foto inferior). Curiosament, tal com pensa igualment l’especialista S. Poumarat (com. pers.), és la única imatge
d’aquesta darrera publicació la que realment representa A. beckeri, pel fet que la resta de les que
l’acompanyen es corresponen amb A. dryophila Consiglio & Contu. Aquesta darrera, té espores
el·líptiques i restes del vel de color més clar. Una altra espècie semblant, que també varem trobar i identificar en el mateix lloc de la primera recol·lecció citada en aquest article, és A. oblongispora
Tulloss & Contu, que té tonalitats grisenques i espores clarament el·líptiques. A. beckeri pertany al
subgènere Amanita, secció Amanitopsis, sub-secció Vaginatinae. Bas la situa a la subsecció Amanitella de la secció Amanita, degut a la base bulbosa del peu, caràcter que en realitat és fals. La
base del peu deu l’aspecte bulbós o semibulbós al gruix de la volva en aquesta part i a la seva fragilitat posterior. Un tall longitudinal és demostratiu d’aquest fenomen. Els caràcters macroscòpics d’aquesta espècie fan que la seva identificació no sigui molt difícil, un fet ben poc habitual dins de les Vaginatinae.
En quant a la validesa d’A. brunneoconnulus Bas et Groger, nosaltres pensem que és un tàxon
assimilable a A. beckeri, i que aquest nom seria prioritari davant de l’anterior. Els únics caràcters
que diferenciarien ambdós tàxons serien, per una banda, la forma de les berrugues (planes a
A. beckeri i còniques a A. brunneoconnulus), un fet que depèn en gran mesura del
desenvolupament dels exemplars, ja que es poden trobar recol·leccions d’altres espècies amb berrugues dels dos tipus en el mateix individu (S. Poumarat, com. pers.). El segon caràcter, la
forma de la base de l’estípit, és dubtós, ja que Bas no va tenir mai exemplars frescos per al seu estudi, sinó només material d'exsiccata. No coneixem citacions catalanes o espanyoles d’A. beckeri,
però sí que podem esmentar-ne dues d’ A. brunneoconulus. La primera cita va ser donada per
VILA et al. (1997: 108), amb iconografia en color a la pàg. 123, i que es correspon a la perfecció
amb les nostres recol·leccions. Aquests autors indiquen com a hàbitat els trèmols (Populus tremula). Les nostres tres recol·leccions són de dues localitats diferents i si bé en una d’elles hi ha
trèmols, l’arbre que sempre hi és present és l'avellaner (Corylusavellana). Aquesta dada sembla
confirmar-se també en la segona citació espanyola d’ A. bruneoconnulus, donada recentment per
RUBIO et al. (2010: 37-38). Els autors asturians esmenten la troballa de dos exemplars en un bosc
d’avellaners i en sol calcari, com en les nostres recol·leccions. Tot i que no acompanyen iconografia, la descripció dels seus exemplars és conforme amb els nostres. Curiosament, ni els autors catalans ni els asturians fan cap mena d’esment a A. beckeri, la qual cosa fa encara més palés
el desconeixement d’aquest tàxon.
Per finalitzar, comentar que FRAITURE (1993), especialista belga del gènere, tracta per separat
A. brunneoconulus i A. beckeri. De les dades de la primera (loc. cit., p. 100), pot apreciar-se la
coincidència amb les dades observades per nosaltres, és a dir, creixement estival, en terreny calcari i sota planifolis. Pel que fa a la segona (loc. cit., p 55), la tracta dins del complex d’A. lividopallescens (Sécr. ex Boud.) Kühner et Romagn., posició que ens sembla extremadament
generalitzadora, donat que, actualment és difícil determinar de quin tàxon es tracta, doncs segons NEVILLE & POUMARAT (2009), diverses espècies s’ han identificat històricament amb aquest epítet i això li donaria l’ estatus de nomenambiguum.
AGRAÏMENTS
En primer lloc, volem expressar el nostre agraïment als companys S. Baone, J. Carbó, J. Galí, J. Olivets, C. Miñarro i C. Roqué, tots ells de l'Associació Micològica Joaquim Codina, de Girona, que ens varen acompanyar en les recol·leccions; en segon lloc, a l’especialista francès S. Poumarat pels seus valuosos comentaris, i en darrer lloc, però no menys important, al company C. Roqué, per la revisió del present article.
BIBLIOGRAFIA
BAS, C. (1969).- Morphology and subdivision of Amanita and a monograph of its section Lepidella. Persoonia 5 (4): 285-579.
FRAITURE, A. (1993).- Les amanitopsis d’Europe (genre Amanita, Agaricales, Fungi)-Synthèse critique de la littérature. OperaBot. Belg. 5: 1-128.
GALLI, R. (2001).- LeAmanite. Ed. Edinatura. Milano (I). 216 pp.
NEVILLE, P. & S. POUMARAT (2004).- Amaniteae. FungiEuropaei, vol. 9. Ed. Candusso. Alassio (I). 1120 pp.
NEVILLE, P. & S. POUMARAT (2009).- Quelques espèces nouvelles ou mal délimitées d’Amanita de la sous-section Vaginatinae. FungiNonDelineati. ParsLI-LII. Ed. Candusso Alassio (I). 200 pp.
RUBIO, E., MIRANDA, M.A., LINDE, J. et SÁNCHEZ, J.A. (2010).- Biodiversidad fúngica delParque Naturalde Somiedo. Ed. Ayunt. Somiedo (Asturias). 383 pp.
TRAVERSO, M. (1998).- Ilgenere Amanita inItalia. Ed. A.M.E.R. Roma (I). 182 pp.
VILA, J., ROCABRUNA, A., LLISTOSELLA, J., TABARES, M., LLIMONA, X. et HOYO, P. (1997).- Fongs nous o poc citats de Catalunya i Andorra. II. Rev.Cat. Micol., vol. 20: 105-124.
Fig. 1 - Amanitabeckeri Huijsman. a) hifes de la volva, capa externa; b) espores, Congo SDS.
Fotografies de N. Macau.
